L'equilibrista es feia gran, cada dia més bon equilibrista, més confiat, més atrevit, cada dia el fil un metre més alt de terra i cap matalàs a sota, de salvavides ni parlar-ne, ell era l'únic responsable de guardar la seva vida, i com que era tan esplèndid, la cosa estava assegurada. Com més gran es feia més lluny el fil del sòl. Les forces ja no eren mai les mateixes, començava a tenir arrugues, a no confiar tant en la misteriosa sort i a tenir cada dia més vertigen; però orgullós i confiat com era, no podia baixar el llistó. Un dia, per primer cop, el vent va bufar tan fort que els fils es van trencar i l'equilibrista es va estampar tan fort contra el terra que va dir adéu a tot el que fins aleshores havia estat la seva vida. No només mai més va voler tornar a pujar el fil, sinó que va deixar de fer equilibris per sempre i de tanta por que havia agafat, es va anar submergint, a poc a poc, en les sòlides estructures de la pitjor de les mediocritats.
El rellotge fa tic-tac, i el vent bufa, i el rellotge segueix fent tic-tac, i el vent segueix bufant, i el rellotge més tic-tac i el vent bufa més fort i el rellotge ja és d'uns altaveus imparables però compte si t'escapes, al balcó t'hi espera el vent que ara és un huracà i se't vol endur...
7 comentaris:
Mira, és una gran metàfora de la vida, tan genial, que, amb el teu permís me la guardo... mereix esser rellegida...
No podem jugar amb la sort, ni amb la vida.
Ahir et vaig veure tot concentrat als ordinadors, suposo que estaves fent això jeje a vore si ens veiem per la biblio hiperplena, un petó!
Doncs, ées veritat. Hi ha molta gent que fa constantment d'equilibrista a la vida i, al final, catakrak, es fot la castanya i aleshores busca reponsables. No podem ser només la nostra feina; la identitat ha de ser quelcom diferent.
El peu de l'última foto també és teu? Molt xulo. Em pregunto (sóc molt tafaner) què t'haurà suggerit el tema...
Idò, ell s'ho va buscar. Això hauríem de fer tots. Potser ens falta valentia per decidir qui ser?
Ostres, m'ha agradat però a l'hora m'ha angoixat. Sobretot aquest rellotge final del que no et pots escapar...I l'huracà! buff
Fa temps vaig escriure un article que parlava precisament d'això:
http://lavacasorda.blogspot.com/2008/10/lequilibrista_06.html
Caure o no caure no depèn la majoria de les vegades de la sort sinó de moments de lucidesa en què el fil d'on estem tots penjats se'ns fa evident.
Albert, sí. El tema som tots, però concretament sóc jo en aquest mateix i delicat moment personal, que me la veig venir com una tragèdia i ja l'escric abans que passi per anar-me preparant. Hehe! Són temps de morals fortes i/o estoiques.
Eremita, benvingut/da al bloc! No crec que ens falti tanta valentia per decidir qui ser com ens la falta per ser (atrevir-nos a ser!) qui decidim ser.
Quim, no puc estar més d'acord amb tu. Gran aportació! Depèn de saber cridar, com si d'un ritus màgic es tractés, aquests moments, i de saber-los tenir presents a l'endemà.
Publica un comentari a l'entrada