ah, i sentiu-vos ben lliures en participar
dilluns, 30 de març del 2009
Individualisme: psicòpata, innocent, suïcida?
Sembla que darrerament la gent -oh, quina bonica paraula: la gent!- no es preocupa massa per la política, hi ha culpable i te nom propi, la nostra amiga la Desafecció, els seus símptomes s'escampen entre les cada cop més inflades porcions de la població ricpaïsenca. Desafecció, passotisme, típica tara de nen consentit i malcriat. És que no votem perquè els polítics encabat de les eleccions faran el que vulguin i són tots iguals i els perjudicats de tot serem els mateixos de sempre i a veure qui te la millor excusa per no fer res. Sembla que sí, el símptoma és clar: retòrica ploramica del nen malcriat. Si veiéssim la nostra integritat moral o física amenaçada prou que interessaria la política, però no, mentre hi hagi el plat a taula seguirem menyspreant les llenties -en aquest cas la política. Malauradament sembla ser que mentre hi hagi el plat a taula el malmarit estúpid i mandrós seguirà escopint al plat en comptes de posar-se el davantal. Quina pena. Llarga vida a la crisi i que el bacallà no ens arribi amb llacet, d'aquesta manera potser en comptes d'esperar plorant anirem a cercar-lo i ens cuidarem més dels que acompleixen el complicat art de tallar-lo. Aquesta crisi no farà net ni serà la solució però socialment com a mínim constitueix una bona bufa, que sempre s'agraeix perquè comences a adonar-te que no tot al món és cotó fluix ni la culpa és sols dels polítics. La gran qüestió que amaga la desafecció política i que pel nostre drama no es curarà amb cap crisi és l'estancament, jeure en l'avantatge de la comoditat per comptes de superposar-nos-hi anant sempre més enllà; el gran problema de fons de la desafecció és haver perdut il·lusió en la mirada col·lectiva que somiava dirigir-se als estels, el no voler mirar més enllà dels nostres propis nassos.
divendres, 20 de març del 2009
Opinions sobre el Pla de Bolonya
Fa uns mesos no em preguntava si lluitar per un món més digne val la pena, tenia clar que sí. Avui ja no sé què és un món més digne, crec que no ho vull saber. Em fa por saber-ho per la responsabilitat que això pugui comportar, per jo, que sempre he estat un irresponsable...
Us trasllado les opinions dels estudiants i professors que conec.
Alguns em diuen que Bolonya fou una recomanació que els lobbys jueus que controlen el món des de la poltrona capitalista van fer a la Universitat Europea el 1995 per poder aplicar bé el seu pla global de perpetuació del poder, i que l'única alternativa viable a això (molt dolent, cal suposar) és el nacionalsocialisme.
Altres em diuen que Bolonya és un pas endavant en la qualitat dels estudis.
Alguns creuen que Bolonya amaga que la Universitat no serà tan pública com ara, serà més cara i per tant més elitista.
Altres em diuen que Bolonya és l'excusa de quatre mandrosos per fer sarau.
Alguns em diuen que si alguna cosa se li pot dir a Bolonya és que no és prou exigent.
D'altres em traslladen la seva frustració veient com s'estan deixant la pell per un món millor: en assemblees, escrits, preparació d'actes, pedagogia.... Mentre molts només s'ho miren i no fan res pel seu voltant.
Alguns (la majoria) em diuen que ni saben què és Bolonya ni els hi importa.
Altres diuen que Bolonya, cenyint-se a criteris econòmics, retallarà notablement els esforços en l'acadèmia humanista, les lletres. Perquè no interessarà que la Universitat produeixi gent cultivada i apta per la seva especialitat, sinó que s'esforçarà en preparar només bons tècnics especialitzats en la funció que el mercat necessiti. Això, diuen, revertirà en una societat ignorant i dominable fàcilment pel poder.
La meva opinió:
No sé si els rectors que han decidit tirar-lo endavant són bons i volen el millor per la Universitat o bé ja han decidit que l'economia sigui el criteri polític del món i per tant la seva Universitat no pot ser-ne independent (des del meu punt de vista això seria una traïció al qüestionat critèri independent de la Universitat). La meva naturalesa innocent em fa tirar per confiar-hi, no hauria de dubtar del Pla Bolonya perquè els rectors solen ser gent cultivada i evidentment implicada. Ara bé, també hi ha tota una pila d'estudiants i de professors que la majoria en saben molt més que jo, de tot; i que són crítics amb Bolonya, i no només això sinó que empren el seu temps per difondre-ho i lluitar per aquesta idea del bé i el millor. Això em desconcerta i em fa desconfiar del Pla Bolonya, això em fa adonar-me que, com a mínim, hi ha gent culta i bona disposada a posar tots els esforços per un món millor. Un alè d'energia per seguir essent responsable amb aquest món on vivim.
diumenge, 1 de març del 2009
Article d'Alfons López Tena
La manifestació del 7 de març i la jihad hispànica. Marxa a Brussel·les.
(I si encara hi ha algú que no ho entén: ànims!)
Carmels de cafè
En cada moviment que fas, hi ha, implícita, una seriosa responsabilitat. Escac i mat. Un cop moguda la peça no hi ha ja retorn enrere -més aviat, compte. El temps s'entesta en jugar a la contra, esmoladíssima arma blanca; la llança en l'aire i aquest misteri de no saber de quin costat caurà, la fi resta perduda al més profund enllà, insondable. Només intel·ligència i fe, que desafiants, pretenen seduir el final de la partida. Juguem a especular i aquí ens trobem, despullats, fit a fit davant del mirall. Els esdeveniments com a contrincant a qui ens hem d'anticipar si al destí volem fer escomesa, i nosaltres mateixos, cada moviment es realitza en vistes a una estratègia vital, de mena que mai l'acabem de veure completa sinó en les darreres jugades, les definitives; i és definitòria cada jugada. El final és important i la responsabilitat no és cap joc. Tot és estratègia, i és possible que a mitja partida el gas de la por ens vingui a paralitzar, sobretot si ens creiem que l'hem espifiat jugant d'aquella manera, però calma, sempre és bona la serenitat; caldrà potser defensar, cercar els flancs descoberts i cobrir-los, potser atacar per aquella altra banda que deixàrem oblidada, afluixar i replantejar-nos el que calgui, mirar-nos el tauler amb diferent perspectiva trobant noves fonts on abeurar la fe. Els militars saben prou bé que les batalles perdudes no acaben sempre amb derrotes ni les guanyades en victòries, cal estar amatent i pensar bé per reconduir les situacions. Cada moment és crucial. Sempre en ben alt la guàrdia!... Un canvi d'estratègia en aquest joc, sempre suposa una incertesa que de volta resulta un repte, la determinació sovint s'alia amb les victòries. Ens hem d'anticipar als esdeveniments forçant els canvis malgrat l'anticàndida sensació que sempre acompanyarà aquestes decisions, tan abruptes. I si per desventura la ruïna ens sorprèn, havent actuat d'aquesta manera, serà un dolç somni el de la foscor.
dijous, 19 de febrer del 2009
Sortir de l'ou (ferrat)
Aquell qui de ben petit s'introdueixi en l'art de la cuina, tindrà sempre un avantatge sobre els altres, un avantatge que no te tan a veure amb l'alimentació -que també, per descomptat- com amb la intel·ligència. La cuina és un laboratori d'alquímia on la màgia de l'antic combat entre el misteri i l'especulació sempre s'hi troba present. Sensació, projecte, destresa, innovació!... Totes elles dansen amb follia i harmonia en aquest noble art de cuinar, font inesgotable de salut. Aprendre a cuinar és com sortir de l'ou. Hi ha qui ho considera una experiència mística.
Quan sempre t'han preparat el menjar o te l'has comprat ja fet, es com si tinguessis les persianes baixades a l'enorme i esplèndid finestral que és cuinar. Quan sempre t'han fet el dinar, ets l'ocell que mai ha volat fora de la gàbia, ets les pesades cadenes que només et treus i t'adones que tenies el dia que comences a cuinar. Sortir de l'ou i veure que hi ha vida i que és meravellosa. L'art de cuinar pot ser com un cant de llibertat i color en la presó d'una dona maltractada, l'esbarjo d'una vida àcida i gris, un cant de colors i llibertat. Cuinar és una oportunitat formidable per deixar volar la nostra creativitat, la cuina és el laboratori on podem jugar a ser Deus, barrejar sabors, sensacions, olors; aixecar vertaderes catedrals amb les nostres mans. Reviscolar el reducte zen d'aquesta artesania que cada dia se'ns esmuny més. Sortir a navegar!... Primer amb la nostra barqueta i després sent el capità de la tripulació més estimada.
Quan sempre t'han preparat el menjar o te l'has comprat ja fet, es com si tinguessis les persianes baixades a l'enorme i esplèndid finestral que és cuinar. Quan sempre t'han fet el dinar, ets l'ocell que mai ha volat fora de la gàbia, ets les pesades cadenes que només et treus i t'adones que tenies el dia que comences a cuinar. Sortir de l'ou i veure que hi ha vida i que és meravellosa. L'art de cuinar pot ser com un cant de llibertat i color en la presó d'una dona maltractada, l'esbarjo d'una vida àcida i gris, un cant de colors i llibertat. Cuinar és una oportunitat formidable per deixar volar la nostra creativitat, la cuina és el laboratori on podem jugar a ser Deus, barrejar sabors, sensacions, olors; aixecar vertaderes catedrals amb les nostres mans. Reviscolar el reducte zen d'aquesta artesania que cada dia se'ns esmuny més. Sortir a navegar!... Primer amb la nostra barqueta i després sent el capità de la tripulació més estimada.
dissabte, 14 de febrer del 2009
Montaigne. Essais: Llibre primer
Els darrers dies m'he estat llegint Els Assajos
de Michel de Montaigne i n'he anat extraient aquelles idees que -segons el meu humil criteri- em semblaven més interessants. Les postejaré en tres publicacions diferents per no fer-ho tan enfarfegat, una per cadascun dels tres llibres respectivament. Aquí els deixo la primera fornada, assaboreixin-la!

-No hi ha descripció més difícil que la d'un mateix, no n'hi ha cap que sigui tan útil.
-El bé públic requereix que es menteixi i que es traeixi (i que es massacri). Cedim aquests afers a persones més obedients i més submises.
[Sobre París] Glòria de França i un dels adorns més nobles del món.
-Les millors ànimes són aquelles que tenen més diversitat i flexibilitat.
-Tota inclinació i submissió els és deguda, llevat de la de l'enteniment. No és pas la meva raó la que està feta a flectir-se i agenollar-se, són els meus genolls.
-El vici deixa com una úlcera a la carn i un impediment en l'ànima que cada dia s'esgarrinxa i s'ensangona ella mateixa; ja que la raó esborra les altres tristeses i dolors, però engendra el penediment, que és més greu perquè neix dins nostre; de la mateixa manera que el fred i la calor de les febres tenen més força que allò que és extern.
-Obligar-se és sempre un vici.
-És un maridatge molt recomanable el del plaer amb la necessitat.
-És una absoluta perfecció, com si fos divina, saber gaudir lleialment de la pròpia existència.
-No es realitza res de noble sense l'atzar.
-La prudència, tan tendra i circumspecta, és un enemic mortal de les grans execucions.
-Filosofar és aprendre a morir.
-No he cregut mai que no tenir fills sigui una cosa que faci de la vida una cosa menys completa i menys feliç. (...) Els nens són una cosa que no te res que la faci desitjable.
-Sóc poc sensible a la pietat i em plauria no ser-ho gens.
-L'ànima que no te establerta una finalitat fixa, es perd.
-L'oci sempre dissipa l'esperit.
-No s'adonen de la diferència que hi ha entre memòria i enteniment.
-Els altres formen l'home; jo el descric
-El món no és sinó una alternança contínua (...) sóc incapaç de fixar el meu objecte. (...) L'agafo tal com és en l'instant en què m'hi entretinc. No pinto pas la seva essència, en pinto el passatge.
-Els costums s'apoderen de nosaltres i ens assalten de tal manera que a penes podem deslliurar-nos de la seva influència, i tornar a ser nosaltres mateixos, per discórrer i raonar sobre les seves ordres.
-Qui es vulgui desprendre del violent prejudici del costum (...) un cop s'haurà desprès d'aquesta màscara, referint les coses a la veritat i a la raó, sentirà que el seu judici s'ha capgirat per complet, i serà tanmateix molt més sòlid.
-No es realitza res de noble sense el risc.
-No som savis sinó en la ciència del present, no pas en la passada ni en la futura.
-Només ens afanyem a omplir la memòria i deixem buits l'enteniment i la consciència (...). De què ens serveix tenir la planxa plena de menjar si no el digerim? De què ens serveix si no els transformem en coses nostres, si no ens fa créixer i ser més forts?
-Les meves opinions només les lliuro com a mostra del que crec, no pas del que cregui que s'ha de creure.
-El tracte amb els homes com visitar els països estrangers, és una cosa meravellosament oportuna, no només per reportar, (...) sinó per conèixer sobretot els caràcters i costums d'aquelles nacions i per llimar el nostre cervell amb el dels altres.
-El vertader mirall dels nostres raonaments és el curs de les nostres vides.
-Mentre els adobs i les capes poden ser prestats, la força i el nervi no es prenen en préstec.
-És una intrepidesa perillosa i carregada de conseqüències, més enllà de la temeritat que suposa, menysprear el que no arribem a concebre.
-L'extrem de la perfecció de la "vida en comú" és l'amistat.
-L'antic meandre considerava feliç aquell qui havia pogut trobar tan sols l'ombra d'un amic. Certament, ho deia amb raó (...) la vida no és més que fum, no és més que una nit fosca i ensopida.
-Podem anomenar bàrbars els caníbals si atenem a les regles de la raó, però no pas si ens mirem nosaltres mateixos, que els sobrepassem en tota mena de barbaritats.
-S'ha de ser prudent a l'hora de jutjar les lleis divines.
-Res no es creu amb tanta fermesa com allò que més es desconeix, ni existeixen persones més segures d'elles mateixes que aquelles que conten faules.
-No posseeixo el defecte comú de jutjar els altres segons el que jo sóc.
-Sovint es pensa que s'han deixat enrere les dificultats, quan el que s'ha fet és substituir-les.
-L'ambició, l'avarícia, la irresolució, la por i les conscupiscències no ens abandonen pas perquè canviem de contrada.
-S'ha de retenir amb dents i ungles l'ús dels plaers de la vida que els anys ens arrenquen de les mans els uns rere els altres.
-No heu de cercar més que el món parli de vosaltres, sinó la manera de parlar-vos a vosaltres mateixos.
-De tots els disbarats del món, el més acceptat i més universal és la persecució de la fama i la glòria, amb la qual ens casem fins al punt d'abandonar les riqueses, el repòs, la vida i la salut, que són béns reals i substancials.
-És un meravellós testimoni de la feblesa dels nostres judicis que les coses es valorin per la novetat i la singularitat, o encara per la dificultat, si la bondat i la utilitat no s'hi ajusten.
dimecres, 11 de febrer del 2009
Sobre el saber
Tot el saber que no és susceptible de fer-te la vida més còmoda i agradable, a més de ser inútil, resulta un impediment perjudicial per la circulació del saber que sí que comporta bona vida.
divendres, 6 de febrer del 2009
Instants de jubilació
Després d'un dinar de paella i bon vi en restaurant arran de platja, descansa el bon àngel fent la migdiada, gaudint l'empar del gran amor que al llarg del temps s'ha anat forjant. Passeja vorejant les cales del seu món. Surt al tard, sap que els rajolins de sol s'esmunyen ja entre suaus brises i no podran extenuar l'ànim del seu cos. La rabiositat dels insectes ja no hi es en l'aire i l'aroma d'estiu d'aquests paratges penetra fins al cor de totes i cada cèl·lula epidèrmica. Es respira fresc però càlid. De tot neguit el rastre n' ha estat esborrat per l'alegre, calmada, dolcíssima situació. Ja no hi ha deures, ni mancances, ni voluntats, només una ànima; l'esperit que es va contagiant d'allò que se sap sa, la coneixença, l'amor, la ingenuïtat, la bellesa,
la poesía de l'indret.
dilluns, 2 de febrer del 2009
Cercant el nord perdut i la seva tradició
El saber comporta responsabilitat, saber és poder: veritat com un temple! Tenir poder suposa ser responsable de la seva aplicació o no-aplicació. Tots sabem que hi ha nens que moren a l'Àfrica, si ho sabem i no fem res malgrat tenir el poder de fer-ho, en som responsables.
Altra cosa és que ens en sentim o no, de responsables. Això te a veure amb el nivell d'empatia simpàtica amb els altres. Si la nostra societat s'ha desenvolupat com ho ha fet, ha estat gràcies a que ha desenvolupat alts nivells d'empatia simpàtica que s'ha vist reflectida en la responsabilitat envers un mateix i envers els altres. Això no t'interessa si no t'interessa saber perquè occident ha despuntat en l'espècie humana. No dubto que Grècia, Roma i el cristianisme han tingut la seva importància, però ja d'abans en alguns punts d'Europa i d'Àsia hi havia societats més avançades que a la resta del planeta.
Per poder trobar-li una explicació, una teoria que tinc és la del clima, allà on fa fresca, les societats s'han desenvolupat més. El fred espavila les bèsties, diuen; jo crec que aguditza l'ingeni, perquè incita a l'activitat, al moviment! I això és el que és realment important. La mandra és l'enemiga més gran de l'avanç. No conec cap societat avançada que visqui en un lloc on faci calor tret de les que han estat colonitzades. Tot i així, és obvi que el clima no ho
és tot, si fos així els pobles de Nord-amèrica i de gran part de l'Àsia també s'hagueren desenvolupat com ho feren els pobles d'Europa. Els reis, nobles i tota la pesca són comuns amb Àsia. Així doncs, quina diferència hi ha hagut? Jo penso que fou una revolució del saber la qui portà Europa (i més tard, les seves colònies i el Japó) a una ascendent revolució que ens portà a millorar en tot: evolucionant de cop i volta si ens ho mirem en perspectiva; de la mà del pensament, la ciència i la tecnologia. Un fet clau, al meu parer, fou l'aparició d'un nou tipus de ric que no provenia de la noblesa sinó del mateix poble. Alguns pagesos aconseguiren negociar, i fent cèntims crearen una nova classe social -la burgesia- que competia amb la noblesa, amb aquesta situació començà a expandir-se la cultura d'una forma imparable i aquesta fou el focus de llum que il·luminà la tecnologia, la revolució industrial i les migracions del camp a la ciutat, desenvolupament de la solidaritat entre obrers, alfabetització i concepte de dignitat. I a partir d'aquí, tira milles occident!

Però si sabem que aquesta classe "pensadora" i aquesta "solidaritat" entre el poble, han format la societat propera i d'intercanvi que ha fonamentat el món democràtic i contemporani, hauríem de ser responsables i fer crítica de l'egoisme atroç que s'està començant a donar en la nostra societat, aquest egoisme es reflexa en el poc interès per les coses comunes com és la política o la tradició de "donar sense esperar res a canvi" que abans, crec, es donava més. Perquè si no fem crítica, la resta del món potser ens passi la mà per la cara. Perquè aquest egoisme, o individualisme, o alienació -diguin-li com vulguin-, porta a una falta d'ideals que s'acaba transformant en mandra, i la mandra és, al meu entendre, el pitjor enemic de l'home i el que pot ser determinant en l'incert futur d'Europa. I si tenim la sort o la desgràcia d'haver estat instruïts en la cultura de l'agraïment, ara no podem girar el cap com amb els nens de l'Àfrica, perquè és el llegat que ens han deixat i el que deixarem. Agraïment per una banda, i responsabilitat per l'altra. La cultura de l'esforç, com ja la coneixen els nord-americans i els nipons.
El saber comporta responsabilitat, saber és poder: veritat com un temple! Tenir poder suposa ser responsable de la seva aplicació o no-aplicació. Tots sabem que hi ha nens que moren a l'Àfrica, si ho sabem i no fem res malgrat tenir
el poder de fer-ho, en som responsables.Altra cosa és que ens en sentim o no, de responsables. Això te a veure amb el nivell d'empatia simpàtica amb els altres. Si la nostra societat s'ha desenvolupat com ho ha fet, ha estat gràcies a que ha desenvolupat alts nivells d'empatia simpàtica que s'ha vist reflectida en la responsabilitat envers un mateix i envers els altres. Això no t'interessa si no t'interessa saber perquè occident ha despuntat en l'espècie humana. No dubto que Grècia, Roma i el cristianisme han tingut la seva importància, però ja d'abans en alguns punts d'Europa i d'Àsia hi havia societats més avançades que a la resta del planeta.
Per poder trobar-li una explicació, una teoria que tinc és la del clima, allà on fa fresca, les societats s'han desenvolupat més. El fred espavila les bèsties, diuen; jo crec que aguditza l'ingeni, perquè incita a l'activitat, al moviment! I això és el que és realment important. La mandra és l'enemiga més gran de l'avanç. No conec cap societat avançada que visqui en un lloc on faci calor tret de les que han estat colonitzades. Tot i així, és obvi que el clima no ho és tot, si fos així els pobles de Nord-amèrica i de gran part de l'Àsia també s'hagueren desenvolupat com ho feren els pobles d'Europa. Els reis, nobles i tota la pesca són comuns amb Àsia. Així doncs, quina diferència hi ha hagut? Jo penso que fou una revolució del saber la qui portà Europa (i més tard, les seves colònies i el Japó) a una ascendent revolució que ens portà a millorar en tot: evolucionant de cop i volta si ens ho mirem en perspectiva; de la mà del pensament, la ciència i la tecnologia. Un fet clau, al meu parer, fou l'aparició d'un nou tipus de ric que no provenia de la noblesa sinó del mateix poble. Alguns pagesos aconseguiren negociar, i fent cèntims crearen una nova classe social -la burgesia- que competia amb la noblesa, amb aquesta situació començà a expandir-se la cultura d'una forma imparable i aquesta fou el focus de llum que il·luminà la tecnologia, la revolució industrial i les migracions del camp a la ciutat, desenvolupament de la solidaritat entre obrers, alfabetització i concepte de dignitat. I a partir d'aquí, tira milles occident!
Però si sabem que aquesta classe "pensadora" i aquesta "solidaritat" entre el poble, han format la societat propera i d'intercanvi que ha fonamentat el món democràtic i contemporani, hauríem de ser responsables i fer crítica de l'egoisme atroç que s'està començant a donar en la nostra societat, aquest egoisme es reflexa en el poc interès per les coses comunes com és la política o la tradició de "donar sense esperar res a canvi" que abans, crec, es donava més. Perquè si no fem crítica, la resta del món potser ens passi la mà per la cara. Perquè aquest egoisme, o individualisme, o alienació -diguin-li com vulguin-, porta a una falta d'ideals que s'acaba transformant en mandra, i la mandra és, al meu entendre, el pitjor enemic de l'home i el que pot ser determinant en l'incert futur d'Europa. I si tenim la sort o la desgràcia d'haver estat instruïts en la cultura de l'agraïment, ara no podem girar el cap com amb els nens de l'Àfrica, perquè és el llegat que ens han deixat i el que deixarem. Agraïment per una banda, i responsabilitat per l'altra.
dissabte, 24 de gener del 2009
Crònica d'un dia gargot
Tenia un examen, dues hores i quart amb una total estabornimenta mental, núvols i fum i boira infernals que bullen a dins de les tensadíssimes fibres del cervell. En sortir, una companya em saluda, li dic que vaig amb dos amics a sala d' anarkos. -A on? diu, -a l'aula dels tappers, responc. Que si vol venir. Després, diu. Un cervell tan espès que només sentia pena per no poder desembossar aquell tap de paraules que es cremaven als llavis i anaven morint totes abans de sortir, més pena que vinguin les noies i ni una sola paraula els digui mentre cau tot el vespre en safata, no puc fer-hi més quan no em surten les paraules. Primer àpat del dia: pizza al microones i la Xibeca que va voleiant. Decidim quatre d'anar a fer uns beures en un bar d'allà aprop, al carrer Tallers. M'acomiado de la noia que primer he convidat i després he marginat sense voler, i tan a contra cor, durant dues llargues hores... El més trist és saber que tothom ha fet el mateix. Ni a mirar-la m'atrevia. No hi pot haver situació més depriment ni aspror més repulsiva. Al bar, la cosa és diferent, la conversa va rajant sola, i tal i com acostuma a passar, revolucionant-se a mesura que la taula s'omple de gots i gerres. Se'ns fa tard i volem marxar, i marxem ells a discoteca i jo cap a casa, ens separem. Pel camí conec joves del país d'Obama que em conviden a cervesa i a conversa, són encantadors, volen que segueixi amb ells la festa i, molt agraït, els dic que desgraciadament avui no podrà ser, que cal dormir les nits que aviat vindrà l'últim examen. Així mal dit, amb l'anglès d'estar per casa. De camí cap al llit, pels estrets carrerons del Raval em saluden tres nois que no deuen passar de la vintena d'anys, però no tinc temps per entretenir-m'hi i no els faig massa cas, més aviat vull evitar-los, com més lluny millor, hi ha gent que amb una sola mirada que els facis en tens prou per saber-los embaixadors de la misèria, i aquests ho eren. Són sud-americans i tenen faccions aborígens, hi posaria la mà al foc que si no eren de Bolívia, eren de l'Equador. Finalment se'm llancen tots tres a sobre amb una navalla ben arran del coll, em prenen tot el que duc. Uns trenta euros, la carpeta amb matrícules i els apunts del proper examen, el mòbil, el meu carnet de la Universitat i el de la meva noia, que és el que més em dol, perquè ella me l'havia deixat per treure llibres de la biblioteca tot recordant-me, que, sobretot, no el perdés; doncs allà ella hi tenia dipositada tota la seva riquesa... Perquè els carnets universitaris són també vises. Ben pelat em van deixar, que no se m'enduguéssin la jaqueta fou un autèntic miracle! Ara, només restava voltar tota la nit amb aquella cara de moniato remollit i les butxaques seques com un cor solitari, colors a joc amb aquest barri transvestit.

Aviat trobo un noi assegut en un portal, bevia sol, cervesa, m'hi acosto i m'hi assec al costat, te els cabells llargs i rossos i els ulls guenyos. No sembla mala persona, de ben segur que li agrada el heavy-metal , però parlem de política i ciutadania, i sobre el que m'ha passat. Es veu que no és d'aquella mena de persones a qui agrada explicar la seva vida quan parlen amb desconeguts, noble acte de prudència. El barri està ple d'homes que caminen depressa, mirades furtives, marroquins que roben emparant-se en la foscor, putes que també roben mentre van escampant tinta sida. Paquistanesos venent cervesa i droga, sembla que el mercat estigui repartit, cadascú la seva parcela i tots contents. Els més honestos són sense cap mena de dubte aquests simpàtics venedors de SERVESA, BIER; ¬¬ hatxís coca... Quan torno a casa ja és de dia i bufa un vent que espanta, s'ho emporta tot. Quatre cafès ja te'ls pagaré en l'únic bar portat i regentat per catalans de la contrada. Mal de cap terrible, d'aquells que et fan notar el pols en tota la testa, martellejant-te, i en cada pulsació la sang busca la sortida, com si es tractés d'una olla de vapor al màxim de pressió. L'aguanto estoicament i correm-hi tots a anular targetes, i cap a policia a fer denúncia per si fos cas que servís d'alguna cosa, vinga voltar d'una comissaria a una altra. De camí cap a la del Raval, Eixample a través, els portons de les finestres espeteguen tan fort que semblen anunciar la fi del món, cristalls que es trenquen i voleiant cauen enmig de la carretera i sobre els cotxes, pluja de vidres. Remolins de pols i brossa i testos que cauen rebentant-se en les andanes. No es poden ni obrir els ulls, i a mi em diverteix molt veure les cares d'espant dels turistes que es troben intentant sobreviure enmig d'aquesta tramuntana huracanada. Finalment puc fer la denúncia, la mossa d'esquadra que m'atén creu que les lleis estan molt mal fetes, perquè als delinqüents no els hi passa res i sempre són els mateixos. Fa moltes faltes d'ortografia en redactar els fets, a més són de les grosses, d'aquelles que fan mal als ulls i que no posaré per respecte al lector. Em sembla vergonyós. Torno a casa vomitant la poca aigua que havia begut. Els meus ulls ja no són ulls, són dues cebes ensanguinolades, rabiosament ensanguinolades . Em poso al llit perquè sento que si no ho faig em moriré. Rebentaré com un peix i el mal de cap em matarà. Demà serà un altre dia, pots comptar, em desperto al cap de tres hores. Informo al personal de la desgràcia succeïda la passada nit i al cap d'unes hores ja tinc mòbil nou, programa de regals per la fidelitat a l'empresa telefònica. Em cobren trenta euros per un mòbil que en val dos-cents i escaig, trobo que està força bé. En preguntar a uns policies locals a on podia anar per saber si almenys la carpeta ha estat trobada, un d'ells s'interessa pels fets succeïts i després de fer-n'hi quatre cèntims, s'està més de mitja hora explicant-me la problemàtica actual i el seu punt de vista, creu que assistirem a una revolució o quelcom semblant perquè la gent, diu, ja n'està fins al capdamunt i no pot aguantar més amb el que passa aquí. I la culpa és dels legisladors i nostra per no ser responsables amb el deure de la democràcia. I tornant a casa somriem, perquè veiem que tot segueix bonic i que som d'aquella raça noble i forta dels collons pelats. Xiulem i cantem. Passegem encantats. Ens agrada Barcelona; per bé que a voltes delicada, en aquest racó de món, la vida segueix essent deliciosa.

Aviat trobo un noi assegut en un portal, bevia sol, cervesa, m'hi acosto i m'hi assec al costat, te els cabells llargs i rossos i els ulls guenyos. No sembla mala persona, de ben segur que li agrada el heavy-metal , però parlem de política i ciutadania, i sobre el que m'ha passat. Es veu que no és d'aquella mena de persones a qui agrada explicar la seva vida quan parlen amb desconeguts, noble acte de prudència. El barri està ple d'homes que caminen depressa, mirades furtives, marroquins que roben emparant-se en la foscor, putes que també roben mentre van escampant tinta sida. Paquistanesos venent cervesa i droga, sembla que el mercat estigui repartit, cadascú la seva parcela i tots contents. Els més honestos són sense cap mena de dubte aquests simpàtics venedors de SERVESA, BIER; ¬¬ hatxís coca... Quan torno a casa ja és de dia i bufa un vent que espanta, s'ho emporta tot. Quatre cafès ja te'ls pagaré en l'únic bar portat i regentat per catalans de la contrada. Mal de cap terrible, d'aquells que et fan notar el pols en tota la testa, martellejant-te, i en cada pulsació la sang busca la sortida, com si es tractés d'una olla de vapor al màxim de pressió. L'aguanto estoicament i correm-hi tots a anular targetes, i cap a policia a fer denúncia per si fos cas que servís d'alguna cosa, vinga voltar d'una comissaria a una altra. De camí cap a la del Raval, Eixample a través, els portons de les finestres espeteguen tan fort que semblen anunciar la fi del món, cristalls que es trenquen i voleiant cauen enmig de la carretera i sobre els cotxes, pluja de vidres. Remolins de pols i brossa i testos que cauen rebentant-se en les andanes. No es poden ni obrir els ulls, i a mi em diverteix molt veure les cares d'espant dels turistes que es troben intentant sobreviure enmig d'aquesta tramuntana huracanada. Finalment puc fer la denúncia, la mossa d'esquadra que m'atén creu que les lleis estan molt mal fetes, perquè als delinqüents no els hi passa res i sempre són els mateixos. Fa moltes faltes d'ortografia en redactar els fets, a més són de les grosses, d'aquelles que fan mal als ulls i que no posaré per respecte al lector. Em sembla vergonyós. Torno a casa vomitant la poca aigua que havia begut. Els meus ulls ja no són ulls, són dues cebes ensanguinolades, rabiosament ensanguinolades . Em poso al llit perquè sento que si no ho faig em moriré. Rebentaré com un peix i el mal de cap em matarà. Demà serà un altre dia, pots comptar, em desperto al cap de tres hores. Informo al personal de la desgràcia succeïda la passada nit i al cap d'unes hores ja tinc mòbil nou, programa de regals per la fidelitat a l'empresa telefònica. Em cobren trenta euros per un mòbil que en val dos-cents i escaig, trobo que està força bé. En preguntar a uns policies locals a on podia anar per saber si almenys la carpeta ha estat trobada, un d'ells s'interessa pels fets succeïts i després de fer-n'hi quatre cèntims, s'està més de mitja hora explicant-me la problemàtica actual i el seu punt de vista, creu que assistirem a una revolució o quelcom semblant perquè la gent, diu, ja n'està fins al capdamunt i no pot aguantar més amb el que passa aquí. I la culpa és dels legisladors i nostra per no ser responsables amb el deure de la democràcia. I tornant a casa somriem, perquè veiem que tot segueix bonic i que som d'aquella raça noble i forta dels collons pelats. Xiulem i cantem. Passegem encantats. Ens agrada Barcelona; per bé que a voltes delicada, en aquest racó de món, la vida segueix essent deliciosa.
dilluns, 19 de gener del 2009
Sobre la violència
La violència no serveix de res i només comporta coses negatives, sobretot, quan ens l'apliquen a nosaltres. Tanmateix, quan som nosaltres els qui la fem servir, som capaços de trobar-li més de mil serveis, coses bones i justificacions.
dimecres, 14 de gener del 2009
Les relacions habitacionals
Hi ha vincles que t'uneixen amb el lloc on vius, si en descobreixes les seves relacions, tindràs la possibilitat de conèixer-te millor a tu mateix, de fer-te una radiografia i saber com ets i com estàs en qualsevol moment, i fer-ho només observant el teu voltant. Tal i com siguis i estiguis tu, serà i estarà també el lloc on visquis. Així és la teva habitació, així ets tu. Així està la teva habitació, així estàs tu. És un bon indicador, sempre està bé tenir-ho en compte per poder detectar anomalies, fer-ne diagnòstic, i prendre mesures correctives, abans que aquestes es s'acabin convertint en mars majors.
A la vida
Vida, tan defectuosa i apreciable
com ets, vida, tan podrida i bonica.
Tantes postes de sol junts, vida.
I cardar insensible
i tu amb la regla.
Vida.
La teva passió
és la meva sang
m'agrades
sempre tan irracional
sobrevisquent
als intents d'engarjolar-te
dels furtius caçadors
que tot ho creuen saber.
Per això t'estimo vida
perquè no pots dissimular
la teva essència natural
animal, irracional.
Vida sensual
que amb el teu mar d'estiu
d'esponja
em neteges de tanta humanitat
pedres i trau al cap.
Oh vida
m'agrades tal i com ets
puta com tu sola
Bonica com res més.
Deixa'm assaborir-te una vegada més.
Que el foli se m'acaba
i jo, a cada mot que t'escupo
t'estimo més.
dissabte, 3 de gener del 2009
Màrtirs
Avui no m'hi sentia segur, al metro. Anava ben ple, i tantes cares fosques em feien témer. Potser un d'aquells homes solitaris, a sota de l'abric, hi duia amagat un cinturó d'explosius. La culpa és de les notícies, que em posen la por al cor anunciant que al barri de la meva parada és on s'hi han desarticulat els senyors que més es preparaven per atemptar. Mira no vull saber-ho, em fan perdre el temps i em fan tenir por del metro. He pensat que els suïcides són els que, d'alguna manera, més alt paguen el preu de matar a un altre. No crec que les vides tinguin preu, però el que més s'assembla a una vida és, precisament, una altra vida. No són soldats que tiren bombes amb el cul a resguard, són soldats que donen la seva vida per un ideal, són màrtirs. Crec que aquesta és la manera de matar que més s'assembla a la idea de dignitat, s'hi poden recuperar vestigis d'alguna mena de justícia. Com si es volgués tenir present l'equilibri entre el donar i el rebre. Prendre vida donant la teva a canvi. Quina disfressa més bonica...!
Donar la vida per una causa que només podrà beneficiar a qui es queda, serà sempre el més gran acte d'humanitat que hom pugui fer.
Al metro no tenia pas por de morir, això se me'n fotia, del que tenia por era de quedar-me malferit o d'especular sobre com de malament ho passarien els del meu voltant si per capricis del destí em prenguessin la vida.
Morir pels teus germans, família i amics, per la teva nació, pels teus ideals, pel teu Déu, pel futur de l'espècie. Tot és el mateix.
Donar la vida per una causa que només podrà beneficiar a qui es queda, serà sempre el més gran acte d'humanitat que hom pugui fer.
Al metro no tenia pas por de morir, això se me'n fotia, del que tenia por era de quedar-me malferit o d'especular sobre com de malament ho passarien els del meu voltant si per capricis del destí em prenguessin la vida.
Morir pels teus germans, família i amics, per la teva nació, pels teus ideals, pel teu Déu, pel futur de l'espècie. Tot és el mateix.
dijous, 1 de gener del 2009
Patiment i felicitat
La capacitat i intensitat que hom te a l'hora de patir, és directament proporcional a la seva capacitat i intensitat a l'hora de sentir-se feliç.
dimarts, 30 de desembre del 2008
Sobre la lògica, el no-res i la possibilitat
El no-res és la conceptualització del resultat de l'impossible. Això ho sabem perquè hi ha quelcom que existeix -i per tant és possible-, n'hem buscat un contrari i hem trobat el no res. El no-res és, doncs, el contrari del que sí que és: així el no-res és el contrari del tot. Com que el no-res no pot existir (fora d'aquesta conceptualització), existeix l'eternitat: és a dir, que sempre hi ha hagut quelcom, si no fos així el no-res existiria, i és evident que no existeix...!
Així, som en l'eternitat, i l'eternitat no te principi ni fi, oi? És eterna: infinita: ens trobem davant de l'infinit. I si l'infinit existeix, dins d'ell no hi hauria d'haver totes les possibilitats? (tal i com en l'infinit matemàtic hi son tots els nombres) I aleshores, tot ser possible, i no només això, sinó que tot és: tot allò imaginable ha de ser real...
Però alguna cosa no quadra, oi, sabem, per exemple, que ara no ens sortiran propulsors nuclears pel cul i començarem a volar com si res. Què passa? Passa que el principi i el fi són conceptes (com el no-res) que ens inventem nosaltres per establir referències, punts de referència, punts de partida per l'enteniment. I aleshores, dins d'aquesta eternitat que es presenta sense principi ni fi, hi posem un principi i un final: com, si tenim un carmel rodó; on és el principi i el final? Fàcil, posant-hi un pal el convertim en una piruleta i ara el bastó és el principi i el final del caramel. Doncs així és la presó de la lògica, aquella peculiaritat que ens mostra la realitat sota el seu prisma taxatiu i ens prohibeix que tot s'hi pugui esdevenir a dins dels contorns de l'eternitat.
Així, som en l'eternitat, i l'eternitat no te principi ni fi, oi? És eterna: infinita: ens trobem davant de l'infinit. I si l'infinit existeix, dins d'ell no hi hauria d'haver totes les possibilitats? (tal i com en l'infinit matemàtic hi son tots els nombres) I aleshores, tot ser possible, i no només això, sinó que tot és: tot allò imaginable ha de ser real...
Però alguna cosa no quadra, oi, sabem, per exemple, que ara no ens sortiran propulsors nuclears pel cul i començarem a volar com si res. Què passa? Passa que el principi i el fi són conceptes (com el no-res) que ens inventem nosaltres per establir referències, punts de referència, punts de partida per l'enteniment. I aleshores, dins d'aquesta eternitat que es presenta sense principi ni fi, hi posem un principi i un final: com, si tenim un carmel rodó; on és el principi i el final? Fàcil, posant-hi un pal el convertim en una piruleta i ara el bastó és el principi i el final del caramel. Doncs així és la presó de la lògica, aquella peculiaritat que ens mostra la realitat sota el seu prisma taxatiu i ens prohibeix que tot s'hi pugui esdevenir a dins dels contorns de l'eternitat.
dijous, 25 de desembre del 2008
Amor és
Carrers estrets i olor de fum en l'aire, nits de llars amb llum als finestrons, cançons de nadal als pobles, il·lusió, llum, xiquets i famílies que riuen, el proper de les mirades, la rosada, arbres engalanats, el tió, els nostres cors un xic més tendres, el caliu dels propers, llagosta i canelons, neules, torrons, cava, gresca, somriures en l'aire, el got mig ple, tradicions mil·lenàries, alegria, regals i sorpreses, bellesa, records, bondat, instants fugissers, dinars, sopars, felicitat, misses, commemoració, fe, pessebres, l'estrella d'orient, cavalcada de patges i reis, nit màgica, nit de reis, vailets corretejant i xisclant d'alegria de matí, brindis, neu, celebració, consum,pastorets, mite i tradició, retrobament, torrons artesans i de tota mena, dolços, el naixement, l'amor, pagues dobles, esperança, generositat en les proporcions i en tot, família i amics de sempre, compartir, màgia, germanor, calefacció a tot drap, postres inacabables, complicitat, espelmes, el Naixement, el Pare Noel, botigues decorades, aparadors ostentosos, carrers plens de llum, cistella de nadal, perfum pels carrers, xocolata, glòria arreu, galetes Trias, somriures, gebrades, il·lusió, cristianisme, prosperitat, festa, salut, campanes, postals,polvorons, llars de foc enceses, felicitacions, anuncis de joguines, caliu, nadales...
és nadal.
és nadal.
dimarts, 23 de desembre del 2008
Raó per la que els diners fan la felicitat
Estem d'acord que la felicitat és la llar on tothom aspira a viure, oi. Ara bé, per a construir-la necessitem el mateix que per a fer qualsevol altra cosa: el material i la nostra activitat -que farà que aquest prengui la forma que volem: la de la casa-. Per més bon paleta que hom sigui, sense material, mai es podrà aixecar una casa. I en la nostra societat actual, els diners juguen el destacat rol d'aquest material de construcció. Tal com un paraigües vol fer -i fa- que no et caigui la pluja al damunt, els diners fan que siguis feliç. Si tu no saps obrir el paraigües és un problema teu, però el paraigües és -i fa de- "para-aigües" malgrat que tu no el sàpigues fer anar i encara que un tornado s' ús emporti com un càncer malparit o un pare pederasta, el paraigües té la funció de parar aigües de la mateixa manera que els diners fan la felicitat encara que no els sapiguem fer servir o vingui una plaga de mosquits i ens mati. La funció dels diners és la de la felicitat. Preguntar-s'ho -com he fet jo- és d'ignorant profund. I un cop prou idiota de plantejar-te la pregunta, respondre-la dient que els diners no fan la felicitat és com creure't que els pals xinesos no serveixen per menjar només perquè amb ells hi ha gent que no hi sap menjar o que els utilitza com a joguina sexual. Evidentment que perquè actuïn els hem de moure nosaltres, però això -el factor humà- hi és en tot, com una obvietat comuna i diabòlica que ens fa confondre naps per cols. Tenir el material no vol dir tenir la casa, com tenir els diners no vol dir tenir la felicitat; però és amb el material amb el que podràs fer la casa i amb els diners la felicitat. Així és actualment el contorn de la cara d'occident i així més fortes s'hi tracen les línies de les faccions per cada dia que passa.
dilluns, 22 de desembre del 2008
Fan els diners la felicitat?
dilluns, 24 de novembre del 2008
Inseguretat
[16 de febrer, 8.00 A.M, Barri del Raval, Barcelona. 2010]
Avui la Claire no s'ha llevat, ja serien cinc els dies que la jove contaria plorant sense respir, avui, però, la freda habitació contemplava com Claire no obriria mai més els ulls. La jove algeriana s'ha quedat sense esma i ha trencat les cadenes de la seva llarga nit. Totes les seves amigues van morir assassinades fa cinc dies al centre de Barcelona, les notícies i els debats en van plens, i elles eren l'únic punt de suport que la Claire tenia a la vida. Vida d'agonies; fàstic i patiment. Les manifestacions a favor de la seguretat ciutadana no s'han fet esperar, tothom està trasbalsat per la tràgica notícia de la massacre, no hi ha qui no en parli. Els col·lectius feministes reclamen més seguretat i convoquen manifestacions a tots els pobles, l'opinió pública es decanta a favor dels col·lectius en defensa dels drets humans i dels immigrants; "Tothom té dret a la vida". Encara no se saben les raons del crim, però tot apunta a motius racistes, l'assassí es va suïcidar i això fa més difícils les investigacions. Dels 78 cadàvers la majoria eren dones de color i sembla ser que exercien la prostitució. Les últimes dades apunten que els homes, també de color, podrien estar vinculats amb la mateixa activitat, alguns d'ells havien estat acusats de tràfic i proxenetisme.
[11 de febrer, 22.00 A.M, Vila de Gràcia, Barcelona, 1992]
En Roger no s'espera la festa sorpresa que li farem aquesta nit, serà una passada. Els seus pares han marxat a la Costa Brava i ens han deixat la casa perquè li puguem fer la millor rebuda de la història al xaval que avui en fa disset. Deixar-nos la casa, renoi, això sí que són uns pares!!!! I quina festa! No recordo haver presenciat cap celebració que li arribi ni la sola de les sabates! Hem begut, cantat, (desafinat), hem jugat a de tot -i hem begut més-, quin fart de riure! Quan ha sortit la estripper en Roger tenia els ulls com taronges, semblava posseït! Quina trencada, hem sortit pel centre i a partir d'aquí ja no me'n recordo, encara no sé com ens han pogut deixar entrar a la discoteca. Menors i castanyes... Quina sort! Només me'n recordo de sortir i trobar-me el rei de la festa perdut per les rambles amb una castanya que... collons! Diu que s'ha estrenat amb una noia del carrer... Però a mi em sembla que ho ha al·lucinat, devia ser una farola...ahahah, pobret!!!
[3 de gener, Manresa, 2010]
Ara en Roger està llegint el seu llibre de poemes al llit, està de baixa per una grip, és enginyer tècnic industrial i li va molt bé, és molt bona persona -potser massa- i la vida li somriu. Està casat amb una noia encantadora, i, malgrat algunes petites discussions, ja pensen en tenir fills. Porta una temporada que sempre està malalt, va d'una galipandria a l'altra el pobre, i avui l'hem visitat uns quants amics, ell sempre mira pels altres d'una forma altruista, i ara ens toca a nosaltres mirar que estigui bé. Ostres sembla mentida, per un cop a la vida no sembla un refotut sac de nervis...! És que aquest si no es posa malalt no para quiet.
[11 de febrer, 13:00 A.M, Hospital Vall d'Hebron, Barcelona, 2010]
Estem buscant en Roger, s'ha escapat aprofitant que pel seu aniversari havia demanat a les infermeres poder fer un tomb per la zona. Des que la seva dona el va deixar ara fa unes setmanes -en saber la mala notícia-, que no parlava, ni menjava, res de res, com mirant de fit a fit la seva tragèdia, semblava un altre. Ens té molt amoïnats.
Avui la Claire no s'ha llevat, ja serien cinc els dies que la jove contaria plorant sense respir, avui, però, la freda habitació contemplava com Claire no obriria mai més els ulls. La jove algeriana s'ha quedat sense esma i ha trencat les cadenes de la seva llarga nit. Totes les seves amigues van morir assassinades fa cinc dies al centre de Barcelona, les notícies i els debats en van plens, i elles eren l'únic punt de suport que la Claire tenia a la vida. Vida d'agonies; fàstic i patiment. Les manifestacions a favor de la seguretat ciutadana no s'han fet esperar, tothom està trasbalsat per la tràgica notícia de la massacre, no hi ha qui no en parli. Els col·lectius feministes reclamen més seguretat i convoquen manifestacions a tots els pobles, l'opinió pública es decanta a favor dels col·lectius en defensa dels drets humans i dels immigrants; "Tothom té dret a la vida". Encara no se saben les raons del crim, però tot apunta a motius racistes, l'assassí es va suïcidar i això fa més difícils les investigacions. Dels 78 cadàvers la majoria eren dones de color i sembla ser que exercien la prostitució. Les últimes dades apunten que els homes, també de color, podrien estar vinculats amb la mateixa activitat, alguns d'ells havien estat acusats de tràfic i proxenetisme.
[11 de febrer, 22.00 A.M, Vila de Gràcia, Barcelona, 1992]
En Roger no s'espera la festa sorpresa que li farem aquesta nit, serà una passada. Els seus pares han marxat a la Costa Brava i ens han deixat la casa perquè li puguem fer la millor rebuda de la història al xaval que avui en fa disset. Deixar-nos la casa, renoi, això sí que són uns pares!!!! I quina festa! No recordo haver presenciat cap celebració que li arribi ni la sola de les sabates! Hem begut, cantat, (desafinat), hem jugat a de tot -i hem begut més-, quin fart de riure! Quan ha sortit la estripper en Roger tenia els ulls com taronges, semblava posseït! Quina trencada, hem sortit pel centre i a partir d'aquí ja no me'n recordo, encara no sé com ens han pogut deixar entrar a la discoteca. Menors i castanyes... Quina sort! Només me'n recordo de sortir i trobar-me el rei de la festa perdut per les rambles amb una castanya que... collons! Diu que s'ha estrenat amb una noia del carrer... Però a mi em sembla que ho ha al·lucinat, devia ser una farola...ahahah, pobret!!!
[3 de gener, Manresa, 2010]
Ara en Roger està llegint el seu llibre de poemes al llit, està de baixa per una grip, és enginyer tècnic industrial i li va molt bé, és molt bona persona -potser massa- i la vida li somriu. Està casat amb una noia encantadora, i, malgrat algunes petites discussions, ja pensen en tenir fills. Porta una temporada que sempre està malalt, va d'una galipandria a l'altra el pobre, i avui l'hem visitat uns quants amics, ell sempre mira pels altres d'una forma altruista, i ara ens toca a nosaltres mirar que estigui bé. Ostres sembla mentida, per un cop a la vida no sembla un refotut sac de nervis...! És que aquest si no es posa malalt no para quiet.
[11 de febrer, 13:00 A.M, Hospital Vall d'Hebron, Barcelona, 2010]
Estem buscant en Roger, s'ha escapat aprofitant que pel seu aniversari havia demanat a les infermeres poder fer un tomb per la zona. Des que la seva dona el va deixar ara fa unes setmanes -en saber la mala notícia-, que no parlava, ni menjava, res de res, com mirant de fit a fit la seva tragèdia, semblava un altre. Ens té molt amoïnats.
diumenge, 16 de novembre del 2008
Impressions estudiantils
Sempre he admirat l'actitud d'aquells estudiants que tenen per costum no perdre's mai classe i que quan se'n perden fan cara d'amoïnats, com de cigrons en les sabates, santa disciplina, recordo que quan feia batxillerat em passava la meitat de les classes pels bars de les rodalies de l'institut, els estudiants jugàvem al futbolí o les a cartes, bevíem cerveses i ens ho passàvem d'allò més bé, riure rere riure. Als professors tant se'ls hi en fotia l'assistència obligatòria, i, a més -salvant-ne alguna honrosa excepció-, les seves classes eren insuportablement avorrides de tant poc esma que hi posaven. A la Universitat ja és diferent, encara que molts professors segueixen transmetent el mateix poc interès per l'afer i segueixen passant de l'assistència obligatòria, almenys aquí no cal que surtis del recinte acadèmic per anar al bar a prendre cerveses! L'altre dia coincidia amb un amic en les agosarades expectatives que ens havíem creat per la Universitat abans d'entrar-hi, coincidíem també en la desil·lusió posterior. Preteníem participar d'un món en flor on tothom mantingués converses d'alt nivell intel·lectual i es fessin tertúlies als cafès, la patacada, esclar, va ser solemne. Un bon observador se n'hagués adonat ràpid només en veient l'edifici, quin esperit il·lustrat pot restar-hi en una acadèmia que ha estat arquitectònicament inspirada en una estètica de magatzem? Un edifici on tot s'ha deixat tal i com va quedar en la primera -i última- passada d'obra... Ja és tota una declaració d'intencions, reservar un edifici així a la comunitat universitària. Quina enveja de l'antiga Universitat, quin salt mortal de la bellesa total al seu total menyspreu. Encara hi ha, però, resistència de l'esperit universitari, els que bescanvien art o reivindicació pel gris de les parets, els que es reuneixen dos o tres cops per setmana per organitzar la lluita contra els qui, no contents amb la degradació de l'esperit universitari, pretenen destruir-lo del tot; encara hi ha qui destina el seu temps als ideals d'humanitat. Potser siguin el darrer alè d'esperança d'una societat que de tan còmoda s'ha oblidat del nord.

Reconec que sempre he admirat l'actitud d'aquells estudiants que tenen per costum no perdre's mai cap classe i que quan se'n perden una fan cara d'amoïnats, com de cigrons en les sabates; em pregunto, però, si algun d'ells pensa sobre el lloc que els envolta, si el que persegueixen és aprendre, o, simplement, comprar un títol perquè és el que els han dit que han de fer.

Reconec que sempre he admirat l'actitud d'aquells estudiants que tenen per costum no perdre's mai cap classe i que quan se'n perden una fan cara d'amoïnats, com de cigrons en les sabates; em pregunto, però, si algun d'ells pensa sobre el lloc que els envolta, si el que persegueixen és aprendre, o, simplement, comprar un títol perquè és el que els han dit que han de fer.
dimarts, 28 d’octubre del 2008
Breu apunt polític
Apolític, en grec clàssic, vol dir imbècil, curt de gambals. En un intent de no ser imbècils examinarem el principal tauler on juga la política: el nacional. Una nació és una comunitat d'individus als quals uns vincles determinats -història, llengua, cultura, economia...- donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se estat. És evident que perquè els elements d'una nació es donin cal un territori, un lloc propi on puguin desenvolupar-se. Contràriament al que els prejudicis de la segona guerra mundial -entre d'altres- fan pensar a molts, no tots els nacionalismes són dolents, n'hi ha de bons. des del meu punt de vista hi ha tres tipus de nacionalismes fonamentals; un d'independent i els altres dos que van lligats.
El nacionalisme independent, i que des del meu punt de vista és bo, és el nacionalisme romàntic, el nacionalisme d'estimar i d'embellir la nació com a resultat de la identificació d'allò que a hom li és proper: la terra, la família i els amics, els parlants de la llengua pròpia i aquesta en sí mateixa, la cuina, la cultura, la història... Podríem parlar d'un nacionalisme de vestit poètic que fa que quan tu viatgis gaudeixis de l'esplendor del món en la diversitat de les seves nacions. Tota nació té el seu vestit romàntic, i penso que és bo que així sigui; si no, el món seria molt avorrit.
El nacionalisme imperialista és aquell que justifica que la nació pròpia intervingui en un territori nacionalment aliè per tal de fer-hi la seva voluntat. En són exemples el nazi, el rus, i l'espanyol entre d'altres. Aquest nacionalisme implica l'intent de violació de la nació escollida i porta a la guerra que sorgeix quan la nació intervinguda es defensa de l'atac, en aquesta defensa hi troba la seva explicació el darrer nacionalisme, el nacionalisme d'alliberament; exemples d'aquest en són el saharàui, el tibetà i el català. Penso que aquest darrer és també bo, perquè lluita -entre moltes altres coses- per l'existència dels nacionalismes romàntics i en conseqüència per la riquesa que aquests ens aporten com a espècie.
El nacionalisme independent, i que des del meu punt de vista és bo, és el nacionalisme romàntic, el nacionalisme d'estimar i d'embellir la nació com a resultat de la identificació d'allò que a hom li és proper: la terra, la família i els amics, els parlants de la llengua pròpia i aquesta en sí mateixa, la cuina, la cultura, la història... Podríem parlar d'un nacionalisme de vestit poètic que fa que quan tu viatgis gaudeixis de l'esplendor del món en la diversitat de les seves nacions. Tota nació té el seu vestit romàntic, i penso que és bo que així sigui; si no, el món seria molt avorrit.
El nacionalisme imperialista és aquell que justifica que la nació pròpia intervingui en un territori nacionalment aliè per tal de fer-hi la seva voluntat. En són exemples el nazi, el rus, i l'espanyol entre d'altres. Aquest nacionalisme implica l'intent de violació de la nació escollida i porta a la guerra que sorgeix quan la nació intervinguda es defensa de l'atac, en aquesta defensa hi troba la seva explicació el darrer nacionalisme, el nacionalisme d'alliberament; exemples d'aquest en són el saharàui, el tibetà i el català. Penso que aquest darrer és també bo, perquè lluita -entre moltes altres coses- per l'existència dels nacionalismes romàntics i en conseqüència per la riquesa que aquests ens aporten com a espècie.
dilluns, 27 d’octubre del 2008
Tres de Pego
Aquesta és una de les cançons que més m'agraden del nou disc, Saó, del grup valencià La gossa sorda.
Ei xiquet,
la força m'ha abandonat
i se m'acaben les hores.
Fins ací hem arribat
els que veníem del poble
de Pego.
I no sé res dels meus companys
però he perdut tota esperança,
ja res més puc esperar.
Ei xiquet,
la força m'ha abandonat,
escolta bé el meu missatge.
De com hem acabat
dins de l'infern de Mathaussen.
Nosaltres
que empunyàrem el fusell
per dignitat antifeixista
contra els llepons del senyoret.
Si sobrevius passa't per Pego
i digues que no tornarem,
que a les fosses de Mathaussen
tres de Pego han fet la pell.
I ves i digues al Passiego
i a tots els senyorets
que dormiran tranquils
però temps al temps,
perquè la lluita és dura
però sura sobre el temps.
Ei xiquet
només teníem les mans
per dur avant la casa.
I buscàvem treball
tots els matins a la plaça,
i passava
que als que estàvem al sindicat
ens escopien a la cara
i els nostres fills tenien fam.
Ei xiquet,
vam juntar les mans
i vam plantar-los cara.
No teníem mitjans
però omplíem la plaça
del poble.
I senyorets i militars
ens van portar camins de guerra
i vam lluitar fins al final.
Si sobrevius passa't per Pego
i digues que no tornarem
que a les fosses de Mathaussen
tres de Pego han fet la pell.
I digues als joves de Pego
que guarden el foc encés,
només en queda el caliu
però temps al temps,
perquè la lluita és dura
però sura sobre el temps.
Front de Terol, Batalla de l'Ebre,Pirineus amunt
rius de gent, a peu, cares brutes i ferides.
Camp de concentració francés i renovar l'arma.
Disparar a les rates des de les muntanyes d'Occitània ,
fer-los una emboscada a cada segon que abaixaven la guàrdia,
Dos objectius finals en la batalla,
eliminar el feixisme i tornar cap a casa.
Ei xiquet,
la força m'ha abandonat
i se m'acaben les hores.
Fins ací hem arribat
els que veníem del poble
de Pego.
I no sé res dels meus companys
però he perdut tota esperança,
ja res més puc esperar.
Ei xiquet,
la força m'ha abandonat,
escolta bé el meu missatge.
De com hem acabat
dins de l'infern de Mathaussen.
Nosaltres
que empunyàrem el fusell
per dignitat antifeixista
contra els llepons del senyoret.
Si sobrevius passa't per Pego
i digues que no tornarem,
que a les fosses de Mathaussen
tres de Pego han fet la pell.
I ves i digues al Passiego
i a tots els senyorets
que dormiran tranquils
però temps al temps,
perquè la lluita és dura
però sura sobre el temps.
Ei xiquet
només teníem les mans
per dur avant la casa.
I buscàvem treball
tots els matins a la plaça,
i passava
que als que estàvem al sindicat
ens escopien a la cara
i els nostres fills tenien fam.
Ei xiquet,
vam juntar les mans
i vam plantar-los cara.
No teníem mitjans
però omplíem la plaça
del poble.
I senyorets i militars
ens van portar camins de guerra
i vam lluitar fins al final.
Si sobrevius passa't per Pego
i digues que no tornarem
que a les fosses de Mathaussen
tres de Pego han fet la pell.
I digues als joves de Pego
que guarden el foc encés,
només en queda el caliu
però temps al temps,
perquè la lluita és dura
però sura sobre el temps.
Front de Terol, Batalla de l'Ebre,Pirineus amunt
rius de gent, a peu, cares brutes i ferides.
Camp de concentració francés i renovar l'arma.
Disparar a les rates des de les muntanyes d'Occitània ,
fer-los una emboscada a cada segon que abaixaven la guàrdia,
Dos objectius finals en la batalla,
eliminar el feixisme i tornar cap a casa.
dilluns, 20 d’octubre del 2008
El rellotge de Déu
Declaro que crec en Déu, per mi Déu és una mescla de conceptes com Principi i Fi, Etern, Infinit, Únic, Ésser, Natural, Tot, Univers, Allò conegut, allò per conèixer i allò que mai es coneixerà. Aquesta creença en Déu està relacionada amb la meva teoria d'explicació existencial, la qual intentaré explicar en les següents línies. Crec que el temps no té fi, no circula per cap recta amb principi i final -com totes les rectes-, sinó que circula per la línia d'un cercle, és a dir, que el principi i el final es poden delimitar hipotèticament dins del cercle -com en un rellotge- establint qualsevol tipus de paràmetres on principi i fi sempre es trobaran i on Déu no és només possible sinó inevitable. Bé, com tot ens matemàtic i quantificador, del temps, se'n pot dir que és etern; perquè malgrat la no consciència d'aquest el seu efecte és inalterable, podríem dir que els seus efectes no depenen directament de que hom en tingui consciència. Crec que l'existència és infinita i inevitable. Els descobriments científics -teòrics, empírics i matemàtics- intenten demostrar unes certeses i desmentir-ne unes altres: que tenim ossos al cos, que venim del mico en comptes d'una costella, que la terra no és plana, que existeix l'univers i que va haver-hi un BigBang que el va originar. Bé, jo me'ls crec, tinc fe: jo crec, jo crec en Déu i en l'home, com a simbiosi. Crec en un Déu que vol dir Naturalesa, Tot, sense cap més intel·ligència pròpia que la que tenim les espècies que en ell som. Quedi clar, doncs, en quin Déu crec. Crec que coneixem l'explosió que origina l'Univers, que aquest s'expandeix i alhora crea matèria. Us proposo un petit viatge a través del rellotge de Déu: suposem que som en l'explosió del principi, i ens preguntem: què hi havia abans d'aquesta explosió? Què l'ha provocada? Del no res és clar que no ha pogut sorgir, d'allà no en pot sortir res. No sabem com s'ha originat, però deixem que Déu ens ho descobreixi i seguim observant com s'esdevé el procés, com s'expandeix l'ona de l'explosió i com es creen les galàxies i els planetes, com apareixen el sol, la terra i la lluna, el mar, els bacteris, els dinosaures, els forats negres, els humans i tot els que aquests inventen. Veiem com aquests humans se n'adonen una mica de tot el que els envolta gràcies als seus invents i a la seva consciència, però per coses del destí un bon dia s'extingeixen perquè no poden contra la voluntat de Déu. I l'Univers segueix expandint-se i potser hi ha més vida intel·ligent semblant a la humana, però tota desapareix menys la vida de Déu, que no és d'aquest tipus. Passa el temps i cada cop és tot més fred i distant, perquè l'energia de l'ona expansiva de l'explosió és cada cop més distant en el seu principi dins el temps i més dèbil quant a força, cada cop hi ha menys tensió entre l'energia, menys moviment, fins que arriba un moment en què tot està quasi parat. El punt clau del procés, les sis en punt del rellotge de Déu, una tensió energètica que quan ja no pot separar-se més, comença novament a apropar-se fins que arriba a les dotze menys un segon, moment en què l'Univers té tanta energia comprimida que ja no pot comprimir-la més i peta, peta i és el mateix BigBang de l'altre volta de les vespes del rellotge de Déu, quan ens preguntàvem d'on hauria sortit una explosió tan brutal, ara ja ho sabem. L'energia de l'explosió comença a expandir-se creant matèria, galàxies, el sol, la terra, els humans...; i després d'aquest viatge, el viatger no pot entendre altre comprensió lògica de l'existència que no sigui la de que tot ja ha passat infinites vegades i que tot seguirà succeint-se eternament, perquè Déu és tot, etern, infinit, implacable; lògica, vida i fe. Perquè si l'Univers arribés a parar-se del tot sense esclatar, aleshores el no res existiria materialment, i el seu principi seria inexplicable i paradoxal. No res no pot existir, i si el no res existeix, d'ell no se'n pot derivar res i molt menys vida ni moviment ni energia, precisament per això, perquè no és res. El no res, doncs, no ha pogut existir mai ni podrà tenir-ne cap possibilitat, perquè del que és no se'n pot suprimir l'essència, que és Déu. D'aquesta tesi se'n deriva que tot el que fem ara, ja ho hem fet infinites vegades, que tot el procés de la vida s'ha donat infinits cops i que hem nascut tantes vegades com tornarem a néixer, que formem part de Déu, som dins el cercle d'aquest rellotge que mai pot aturar-se, i quan arriben les dotze tot acaba de nou per tornar a començar.
dissabte, 11 d’octubre del 2008
Quaranta anys
En la nostra societat comença a ser massa habitual trobar-se amb el fet que la distància principal entre un revolucionari i un conservador són els 40 anys d'edat que es porten. L'explicació d'aquest fet sembla ben simple: quan hom és jove no acostuma a tenir res per conservar, en canvi una persona que hagi estat correctament domesticada per a la selva urbana, en no més de quaranta anys aconsegueix acumular -no sense esforç i una mica de sort- la seva pròpia parcel·la de material (o de diners, que al cap i a la fí acaba essent el mateix) on poder descansar. El jove explora i vol transformar el seu entorn al gust, és una característica de l'ésser humà: la tècnica, manegar, jugar, estudiar...; energia, ganes, revolució! Però les nostres creences canvien al traç de les arrugues en la nostra cara. Sembla inevitable, però potser no sigui més que una simple fal·làcia basada en un suposat benestar nodrit per l'acomodament que sovint porta a l'estancament, al vici i a la degradació.
Les nostres creences canvien amb el temps, normalment en cada etapa de la vida aprenem diferents lliçons que no hauríem d'oblidar però que oblidem. Són innumerables els savis que han diagnosticat com a patologia aquest acomodament propi de l'edat conservadora que ens porta a la pèrdua dels valors apresos durant tant de temps: a l'oblit de les lliçons. En qualsevol tren uns immigrants espanyols ja acomodats a Catalunya, escarneixen i humilien un pobre nouvingut gambià pel simple fet de portar amb sí la bicicleta, que segons l'experimentada opinió dels pertorbats obstrueix la normalitat del seu pas a través del vagó. Les seves paraules llueixen un estendard d'enuig, orgull i menyspreu. Titllen als nouvinguts d'analfabets entre moltes altres coses, la seva manca d'escrúpols fa pensar que potser no se'n recorden de quan ells van arribar, 40 anys són suficients per nodrir les misèries morals més tristes, quaranta anys per tornar-se conservadors amb el seu propi estancament.
Les nostres creences canvien amb el temps, normalment en cada etapa de la vida aprenem diferents lliçons que no hauríem d'oblidar però que oblidem. Són innumerables els savis que han diagnosticat com a patologia aquest acomodament propi de l'edat conservadora que ens porta a la pèrdua dels valors apresos durant tant de temps: a l'oblit de les lliçons. En qualsevol tren uns immigrants espanyols ja acomodats a Catalunya, escarneixen i humilien un pobre nouvingut gambià pel simple fet de portar amb sí la bicicleta, que segons l'experimentada opinió dels pertorbats obstrueix la normalitat del seu pas a través del vagó. Les seves paraules llueixen un estendard d'enuig, orgull i menyspreu. Titllen als nouvinguts d'analfabets entre moltes altres coses, la seva manca d'escrúpols fa pensar que potser no se'n recorden de quan ells van arribar, 40 anys són suficients per nodrir les misèries morals més tristes, quaranta anys per tornar-se conservadors amb el seu propi estancament.
dimecres, 1 d’octubre del 2008
Sucre cremat
Es van conèixer en la nit d'un dissetè aniversari en plena festa de celebració, fumava sola en la porta d'un local i ell la va saludar amb la raó de tastar aquell fum tan llaminer. Havien coincidit en eixa festa on ningú s'havia enrecordat de fer les presentacions, però això no aturaria -ni molt menys- els giravolts del destí. Pel camí del bar cap a la discoteca i abans de dir-li res, ell s'havia fixat en el seu cos espaterrant, la simbiosi del moviment entre els malucs i aquella faldeta tan ben posada l'estava tornant del tot boig. Mirada desencaixada i caminar flotant pels núvols. Pam! Una mà que gosa interposar-se en l'experiència divina. Que no em fixés en ella, l'amic que se n'havia adonat: -Neteja't la baba! que ja està agafada, té xicot! Però res va poder evitar que es fumessin junts aquell primer mai en la porta d'algun pub. Dues nits més tard ja passejaven junts, sols i serens com aquell Passeig del Mar fet catifa a mida dels seus passos; onades, nit i estrelles. I aquella roca en mig del mar va engalanar-se en focs artificials per la millor de les nits possibles, dues fulles que cremen lentament enmig del llac d'una poesia. Anaren duts per la bombolla fins que el sol, rient, els va saludar. Sucre cremat fou tota una nit fent el joc de les mirades. En pocs dies ja es veien com enamorats, s'estimaven cada dia més. Ell era el Romeu de qualsevol pel·lícula nord americana quan la mare d'ella arribava per sorpresa i havia de baixar a corre cuita pel balcó amb les cordes de llençols improvitzades. I ella era Julieta quan, a la nit mentre sa mare dormia, li prenia les claus del cotxe per poder consumar-se amb ell. Totes les nits jugant al joc dels racons. Eren terriblement joves, esbojarrats, juganers. Eren apassionats com només el paisatge de les nits i els portals saben. Pecaven, pecaven a tot arreu, pecaven molt i en tots els sentits, i se'n reien de la vida i de la gent amb el seu superb desenfrè. No era cap història curta, ni fosca, ni enganyosa, era una història llarga, sincera, preciosa. Tenyien totes les nits del seu color, olor, gust, frescor, dolç, picant. Cuinaven aquella bonica història de sucre cremat.
dissabte, 27 de setembre del 2008
Plataforma de gaudi col·lectiu
Hi ha moments de gran amor compartit que -a més de pel plaer que comporten- es caracteritzen per la seva espontaneïtat, perquè estan fora del nostre control i depenen de que moltíssimes variables es col·loquin sobre el punt que serà la nostra felicitat. Són moments que hom no sap quan arribaran ni com ni perquè, contenen el secret de l'espontaneïtat, aquesta màgia. L'enamorament en la primera mirada o -fins i tot- el resultat d'un partit del barça serveixen com a exemple. Els plaers que es gaudeixen compartidament són els més intensos i per tant també els més preferibles, i no és qüestió d'opinió sinó més aviat un caprici dels gens.
Hi ha també situacions de gran gaudi compartit l'espontaneïtat dels quals hem pogut agafar i abraçar fins a poder controlar-los, i no per això els hi falta la màgia: la tenen, el que passa simplement és que hem pogut descobrir el secret de la seva espontaneïtat. Em ve al cap un cas en concret que conec d'aprop.
Es tracta d'un lloc on la gent, ja abans d'anar-hi, sap que gaudirà d'una experiència de gran amor col·lectiu, un gran gaudi únic i exclusiu que no podrà comparar amb cap altre. La situació en sí es caracteritza perquè tothom està molt feliç, ho pots veure amb només una copada d'ull. Allà la gent hi juga, hi xerra, es coneix, fuma, salta, balla, beu, s'extasía, es besa, i en definitiva, ocupa el lloc de la llibertat més absoluta i ben entesa. Hi ha un fil de complicitat que uneix tot l'espai i que es declara amb un somriure constant i sincer en la cara de tots, un fil de gran amor compartit. Aquesta situació es produeix un cop a la setmana i dura unes dues hores si fa no fa. Segurament es repeteixi al llarg del món, en molts llocs on gent amb algun tipus d'afinitat es reuneix per realitzar activitats comunes. Jo parlo d'una sala de música poc coneguda, estrambòtica i força diferent de la resta per la gent que hi va, a Barcelona, aprop de Paral·lel, molts cops s'hi canta en directe.
Aquest tipus de situacions són aquelles que s'han de trobar, com una flor silvestre en l'asfalt de la vida diària.
Hi ha també situacions de gran gaudi compartit l'espontaneïtat dels quals hem pogut agafar i abraçar fins a poder controlar-los, i no per això els hi falta la màgia: la tenen, el que passa simplement és que hem pogut descobrir el secret de la seva espontaneïtat. Em ve al cap un cas en concret que conec d'aprop.
Es tracta d'un lloc on la gent, ja abans d'anar-hi, sap que gaudirà d'una experiència de gran amor col·lectiu, un gran gaudi únic i exclusiu que no podrà comparar amb cap altre. La situació en sí es caracteritza perquè tothom està molt feliç, ho pots veure amb només una copada d'ull. Allà la gent hi juga, hi xerra, es coneix, fuma, salta, balla, beu, s'extasía, es besa, i en definitiva, ocupa el lloc de la llibertat més absoluta i ben entesa. Hi ha un fil de complicitat que uneix tot l'espai i que es declara amb un somriure constant i sincer en la cara de tots, un fil de gran amor compartit. Aquesta situació es produeix un cop a la setmana i dura unes dues hores si fa no fa. Segurament es repeteixi al llarg del món, en molts llocs on gent amb algun tipus d'afinitat es reuneix per realitzar activitats comunes. Jo parlo d'una sala de música poc coneguda, estrambòtica i força diferent de la resta per la gent que hi va, a Barcelona, aprop de Paral·lel, molts cops s'hi canta en directe.
Aquest tipus de situacions són aquelles que s'han de trobar, com una flor silvestre en l'asfalt de la vida diària.
dijous, 25 de setembre del 2008
Disculpes i explicacions per la inactivitat del bloc
Estimat grupet d’ànimes llegidores –i escriptores- que visiteu aquest humil bloc de debat, opinió, i literatura, després de quasi un mes sense publicar res, crec que us dec unes disculpes i una explicació. Aquest bloqueig ha estat causat per una crisi personal, una crisi resultat de tensar fins al punt màxim les cordes del meu cervell. Havia de recuperar mig curs estudiant en una setmana, i fruit d’aquesta sobredosi d’esforç retentiu vaig acabar amb un bloqueig mental que no hi havia manera de treure’m. Per si això fos poc, van sorgir-me dificultats en la solució d’aspectes tan importants en la vida de tot homo-occidentalis com ho són el temps i l’economia. Vaig passar uns quants dies en la foscor més absoluta, sense trobar sortida al malestar i amb la creativitat en escac i mat; i bé, tampoc podia publicar. L’única solució que no ha fracassat en l'intent de superar l’adzucac neuronal ha estat la massacre final de les cèl·lules nervioses. Amb tot el meu condol i cantant el Requiem per elles, ho he solucionat a l’estil bàrbar: més d'una setmana de festival suprem on només hi havia temps per dormir, menjar, narcotitzar-me, ballar, i deixar que l’endevinalla de l’esdevenir se’m mostrés sense deixar espais a cap mena d’especulació, reflexions, ni res que fes olor a raciocini. Festa basta de nit i de dia. I mira, ha funcionat, finalment he pogut tornar a utilitzar el cervell sense que aquest es queixi, ser creatiu, tornar a publicar i -en definitiva- tornar a la vida normal i feliç.
dilluns, 1 de setembre del 2008
L'ètica del gripau
Hi ha una errada fonamental que es va repetint al llarg de la vida, i, com amb tota errada, també hi ha una lliçó que cal aprendre. Quan has de menjar-te els mateixos alls de sempre al principi piquen i te’ls menges amb ràbia, no els acceptes, però després te’ls acabes menjant amb resignació, pam, l’un darrera l’altre. Com si res. I en l’acostumar-se a menjar gripaus comença el declivi de tota situació. És l’errada fonamental. Per això crec que sempre és bona una certa dosi de caràcter reaccionari.
La mateixa errada amb diferent forma que se’t repeteix com un all infinit a l’estómac. Parlo del desencís de quan t’adones que aquella persona a qui estimes no és qui et pensaves, de la vergonya d’haver fet les salvatjades més grolleres quan l’alcohol es bevia el teu teixit neural, de la impotència de trepitjar una tifa d’aquelles bones quan vas passejant pel carrer, de la por en deixar-te el gas dels fogons encès, del desencert d’aquella paraula dita tan equivocada; podria continuar fins a teixir-ne una llista infinita. És obvi que el resultat de les errades és la infelicitat. Tota errada té una lliçó; i l’errada en sí, també té una lliçó en sí. Hi ha algunes equivocacions que poden ser per ignorància total, en aquestes el gripau acostuma a ser la falta de prudència, però pot ser també que no s’hi pugui fer res i aquestes no les considerarem, és simplement mala sort, incontrolable. Ara bé, la majoria d’equivocacions venen quan prenem una decisió equivocada per no haver-ho reflexionat bé, per no haver planificat bé la cosa en qüestió. Aquesta errada és per falta d’un saber de referència directa; però no és per falta de saber. Vull dir que sabem prou coses com per relacionar-les i extreure’n una referència indirecta que ens serveixi per decidir bé. Crear. Després de prendre aquesta decisió ja disposarem d’una referència directa de saber, feta per nosaltres.
Si establim com a referència de saber directe un saber fals l’hem ben cagada, perquè cada cop que en fem us ens estarem menjant un gripau, estarem dins d’un vici, i els vicis, a mesura que passa el temps són cada cop més difícils de redreçar. Per això la reflexió profunda i la fermesa en realitzar l’acció decidida tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la nostra felicitat. La pauta seria la següent:
1) Tinc una errada, l’analitzo i en descobreixo l’essència.
2) Reflexiono sempre abans de fer qualsevol cosa.
3) Prenc una decisió i actuo amb fermesa. Si l’he cagat torno a 1
4) Procuro saber el màxim per prendre millors decisions.
5) Menjo menys gripaus i sóc més feliç.
La mateixa errada amb diferent forma que se’t repeteix com un all infinit a l’estómac. Parlo del desencís de quan t’adones que aquella persona a qui estimes no és qui et pensaves, de la vergonya d’haver fet les salvatjades més grolleres quan l’alcohol es bevia el teu teixit neural, de la impotència de trepitjar una tifa d’aquelles bones quan vas passejant pel carrer, de la por en deixar-te el gas dels fogons encès, del desencert d’aquella paraula dita tan equivocada; podria continuar fins a teixir-ne una llista infinita. És obvi que el resultat de les errades és la infelicitat. Tota errada té una lliçó; i l’errada en sí, també té una lliçó en sí. Hi ha algunes equivocacions que poden ser per ignorància total, en aquestes el gripau acostuma a ser la falta de prudència, però pot ser també que no s’hi pugui fer res i aquestes no les considerarem, és simplement mala sort, incontrolable. Ara bé, la majoria d’equivocacions venen quan prenem una decisió equivocada per no haver-ho reflexionat bé, per no haver planificat bé la cosa en qüestió. Aquesta errada és per falta d’un saber de referència directa; però no és per falta de saber. Vull dir que sabem prou coses com per relacionar-les i extreure’n una referència indirecta que ens serveixi per decidir bé. Crear. Després de prendre aquesta decisió ja disposarem d’una referència directa de saber, feta per nosaltres.
Si establim com a referència de saber directe un saber fals l’hem ben cagada, perquè cada cop que en fem us ens estarem menjant un gripau, estarem dins d’un vici, i els vicis, a mesura que passa el temps són cada cop més difícils de redreçar. Per això la reflexió profunda i la fermesa en realitzar l’acció decidida tindrà una importància cabdal en el desenvolupament de la nostra felicitat. La pauta seria la següent:
1) Tinc una errada, l’analitzo i en descobreixo l’essència.
2) Reflexiono sempre abans de fer qualsevol cosa.
3) Prenc una decisió i actuo amb fermesa. Si l’he cagat torno a 1
4) Procuro saber el màxim per prendre millors decisions.
5) Menjo menys gripaus i sóc més feliç.

dissabte, 16 d’agost del 2008
Rol de colors
Has deixat passar el temps perquè no t'hi cap a les mans, ningú pot agafar el temps, el rellotge que mai s'atura.. I tic, tac, tic, tac! TiiiC!! TAAC!! El seu àrid eco retomba al teu cap, és la màquina de tortura que et va estrenyent el nus que hi tens al coll i et lliga a la por; a l'habitació els teus crits són tan fluixets que ningú els pot sentir, i estrenys amb molta ràbia les agulles del cucut perquè no et serviria de res inundar-ho tot en xiscles, ningú t'escoltaria. Surts de casa a complir amb les teves obligacions amb la corpresa desesperança que ningú et comprendrà mai, esperant que qualsevol cosa et faci somriure per així poder escapar durant uns instants de tota aquesta buidor, esperant un somriure que t'ajudi a esborrar l'empatx d'incomprensió que duus a dins i no pots vomitar. Però ningú ni res et fa riure, -merda, quina merda de vida! Penses.

I un dia decideixes que ja n’estàs cansada d'anar a la funció que les teves amigues munten cada dia, que n'estàs fins al cap damunt de la hipocresia de tot el que t'envolta, n'estàs ja massa farta de ser una actriu amb un paper mullat, de llàgrimes silenciades, farta de ser l'actriu a qui no li agrada el teatre de la seva vida. No t'agrada aquest escenari tan petit on et trobes, tu vols volar més alt i més ràpid, món enllà, descobrir escenaris més amples i grans. Frises per sortir dels verds i els grisos de cada vespre, per poder fer-ne vermells, grocs i violetes. Somies. Però ningú et compren, totes les teves amigues estan perfectament encasellades en el seu rol, i tu no trobes el teu perquè tu no vols jugar a cap joc seu de nines, no vols rols, tu vols jugar a fondre't en nous vents, a explorar i que tot fos com sortir d'aquesta habitació i respirar l'aire fresc de pinar moll. Desitges aquella espurna d'innovació que t'omplia els ulls de vida i brillantor quan el tió et portava sorprenents regals, aquell vent fresc que respiraves quan t'apuntaven a mil activitats i classes extra escolars i corries i el despentinat del vent no existia per tu, l'escenari del pati de l'escola que mai s'acabava de móns nous... Però ningú t'entén princesa, ningú comparteix aquestes ganes de sortir del rol dels convencionals. Has de fer-ho sola. Ara ja no tens el recer dels pares ni de la innocència, allà on t'hi senties coberta del destí i de les injúries del temps. Perquè tu, princesa, n'estàs farta de tot i vols irrompre com un tro bestial al cel partint el cel ennovulat de la teva vida, engegar a tothom a passeig amb els seus grisats verdosos i sortir d'aquest palauet de barbies on el papà societat t'ha col·locat.
I la bella princesa es va llançar de cap a l'oceà de la luxúria, sentia tramuntanes de menta glaçada al seu clatell, vivia totes les nits i es banyava en la perversió, drogues i sexe pels descosits. Gaudia tots els minuts i no tenia cap vespa de rellotge que estrènyer. El seu antic rol d'ocre va perdre’s entre copes de licor. Perquè la bella princesa n'estava farta de les normes del castell i de tots els seus vestidets, i tot allò li feia oblidar el to llardós dels dies de gris i verd, el maquillatge de les seves amigues. El gust d'aquells dies era tan intens com la dolçor del seu alè de rom. Casada amb el comte del vici, va convertir-se en la senyora de la nit.

Ara, princesa, has canviat la mel·lodia dels teus dies... I ja no et sents actriu ni veus rols ni teatres carcelaris per enlloc. Tot aquell món de pena i misèria ha desaparegut foragitat pel cicló llibertari de la teva menta glaçada. Perquè ara, l'aire viciós de quan et lleves és la frescor que el teu cor demanava a xiscles. Ara, princesa, només falta que sobrevisquis, només queda que t'estimis més que res aquesta vida que fas. I que el teu món s'aguanti, madame.
I tic, tac, tic, tac, TiiiC!! TAAC!! l'eco dels seus talons cada cop més propers és la tortura que li estreny el nus que hi té al coll i que no el deixa escapar de la por, sap que està atrapat i els seus crits són tan fluixets que ningú d'aquell bar els pot sentir, és la seva presa, estreny el tamboret perquè no li serviria de res intentar sortir a corre cuita, està paral·litzat pel verí de la seva mirada. Passarà una nit que li canviarà la vida per sempre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
